BITÀCORA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 13

27 de Febrer 2018
Cuverville, Canal de Errera
64° 41′ 00″ S, 62° 38′ 00″ O


Bon dia opòssums, el desdejuni se servirà en 5.
El matí va començar amb Fabian llegint-nos un conte sobre un pingüí poregós. Em vaig deixar portar i vaig seguir les seves aventures com si anessin les meves. Em vaig adonar quant trobava a faltar passar les tardes amagada entre llibres.


Després del conte comencem la sessió de visibilitat que derivaria a discutir els estereotips als quals ens enfrontem les dones científiques. Va ser desolador escoltar les experiències que algunes valentes es van atrevir a compartir. Passant per la subtil condescendència fins a un el meu supervisor de tesi amosegant un pit. Si allò era el que podia explicar-se, em vaig preguntar què amagarien els silencis de la resta.


Havent dinat ens endinsem en l’estret d’Errera. Navegàvem entre gel i balenes. La sessió de coaching de la tarda, no va poder fer-li front a tan sublim paisatge. Em vaig escapolir pel menjador i vaig sortir a coberta amb Mel i Hilary. Quan vam tornar al saló, Greg ens mirava amb ulls entremaliats:

-Sembla que algú no ha pogut resistir-se…

Arribem a Curverville. A poc a poc els pingüins van ser acomodant-se a la nostra presència. Ens col·loquem en un semicercle i vam llegir les cartes als pingüins que Paola havia portat des de diferents escoles en els racons més recòndits de Colòmbia. La meva era d’un petit que deia: L’Antàrtida no li pertany a ningú i existeix la llibertat. Mentre nosaltres llegíem, els pingüins feien les seves coses de pingüins entrar i sortir de l’aigua, ensopegar-se amb les pedres, xocar-se uns amb uns altres) completament aliens al nostre gest d’agraïment a aquells nens que van saber il·lusionar-se amb la idea de salvar el planeta.


Vam tornar al buc escortats per una foca lleopard gairebé tan gran com la zodiac. Vaig engolir el sopar. Volia pujar al pont a veure si aconseguia veure les orques. Portàvem buscant-les tot el dia i no havien aparegut. Quan vaig arribar al pont estaven Tast, Julieta, Natacha i un parell d’oficials. Vaig passar una estoneta atalaiant l’horitzó sense molt èxit. El rosa es barrejava amb el gel i la lluna sortia entre les muntanyes com si competissin a veure qui era la més bonica.


-Orques a dos quarts de dues- vaig cridar.

– Segur que són orques? – va dir Alan.

– Sí.

Vaig sentir com tot d’una el buc virava a babord i les meves galtes de pa es posaven vermelles de l’emoció. Tenia el cor calentet.
La lluna es posava a la nostra esquena mentre gaudíem de la posta de sol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *