BITÀCORA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 20

6 de Març, 2018

Cristal Sound

66°23′S 66°30′O 

El que vaig escriure el 6 de Març en el meu diari no fa justícia a la bellesa que m’envoltava.

Aquelles pàgines rabioses descriuen la meva frustració per veure com sense voler volent havíem reproduït el sistema que tant ansiàvem canviar. Teníem una estructura jeràrquica on no cabien totes les veus. La diversitat brillava per la seva absència. 

Érem tan blanques i privilegiades com els mars que navegàvem.

BITÀCORA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 19

5 de Març de 2018

Base de Investigadion de Rothera, BAS.

67°34′7″S 68°07′25″O 

 

Tenia la barba pèl-roja, portava una jaqueta de drap i dos llaços de corda en les botes, un per lligar-les i un altre per penjar-les. No va poder evitar que algú li preguntés si era escocès. No va contestar, però ens va retornar un mig somriure. La nostra presència a la base trencava la seva rutina i això semblava compensar els nostres dolents acudits.

Li seguim fins al cim d’una petita lloma a la dreta del moll. En aquell alt retien homenatge als quals havien caigut a les mans del gel i els seus guardians. La majoria en els anys 50-70 quan les mesures de seguretat no s’interposaven a l’ànsia de descobrir aquell paradís. Qui sí que hi se posava era el gel, obrint-se sota els seus peus, deixant-los desemparats en un mar gelat i abocant-los a una mort segura. L’excepció era una placa en record de la cap de l’equip de bussejadors, que va morir ofegada per una foca lleopard fa un parell d’anys.

Dos assistents particularment entusiastes ens van ensenyar els laboratoris. Tenien priapuloïdeus de la grandària d’una mà. Fluixeja. Però crec que el que més em va agradar va ser veure tot l’equip que usaven per anar al camp. Gairebé tot el que usaven era vell. No hi havia nous materials. Fusta, pell, greix… Requereixen menys manteniment, són més fàcils de reparar i donen millor resultat.

Vaig passar una estona xerrant amb Jess, la directora de la base i que va ser estudiant de doctorat de la meva actual cap. Ens va explicar com va començar fent camp en les Falklands i sense saber molt bé com ha acabat enamorada de la vida en terres remotes. Abans de marxar li vaig donar un petit regal, una foto de Tomeu- ara ja estàs en els tots continents!


La tarda va transcórrer obrint-nos camí entre el gel que cobria el fiord de Laubeuf. Làmines de gel a banda i banda del vaixell. Era impressionant. Vaig passar tota la tarda en la coberta de baix. No podia parlar amb els mariners. Però em deixaven estar allí.El dia acab a ritme de música australiana, encara que para a mi el millor moment va ser quan Adriana va a empoderar-se de la música per un moment i ens va brindar un minut de salsa.

BITÀCORA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 17

3 de març de 2018

El Cercle Polar Antàrtic

 

Bon dia óppossums, el desdejuni se servirà en 5 .

L’estat d’ànim seguia enrarit al començar la sessió del matí. Després de la pràctica de mindfulness (que per a mi estava començant a semblar-se massa a una oració matutina), algunes dels participants van parlar sobre com se sentien. Estàvem deixant que la por ens detingui del que podria haver estat una experiència increïble.

Ningú semblava content. Ni el capità, ni la tripulació, ni Greg. Jo tampoc.

Em vaig sentir desconnectada del grup i vaig buscar la conversa entre la tripulació. Va ser agradable parlar amb Julieta sobre com em sentia. El programa era massa paternalista i no sabia com gestionar-ho. Em van oferir mat i companyia. Per un moment, em vaig sentir millor i més segura fos del que era “l’espai segur”.

Vam ser a explorar amb les zòdiacs. Orques! El primer grup va aparèixer en el costat esquerre, 1 maco i 2 femelles. El segon va aparèixer per la dreta. No sabria dir quantes hi havia, però els dos grups es van juntar en un sol de més d’una desena. Va ser increïble. Vaig sentir l’alegria d’estar allí. En aquest moment era solament jo i les orques. Em vaig oblidar del grup i Rothera. Recolzada en la proa de la zòdiac vaig gaudir del fred en la meva cara. De fons Julieta ens explicava els secrets de l’ecosistema. Per primera vegada en dos llargs dies, em vaig sentir bé. En tornar al vaixell vaig ser a la coberta inferior, al meu amagatall.

Hi havia llenties per sopar. Odii les llenties. Fabián va veure la meva cara, em picada d’ullet un ull i em va portar pollastre del menú de la tripulació. Durant l’esmorzar, vaig parlar amb les noies de quin hauria de ser la meva estratègia per als pròxims anys.
-Enfoca’t en la ciència i la resta vindrà amb el temps.
Ni tan sols estic segura del que realment significava, però aquella gran reflexió semblava tenir senti-do llavors.

Després de l’esmorzar, Greg i el capità ens van reunir en el saló. Hi havia un canvi de plans. Ens van mostrar el pronòstic del temps i ens van dir que aniríem a Rothera durant la nit. Les condicions eren bones i valia la pena intentar-ho.

BITÀCORA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 16

2 de març de 2018

Canal Neumayer 

64° 47′ 26″ S63° 8′ 21″ W

Bon dia opòssums, el desdejuni estarà llest en 5 ‘.
Havíem canviat d’habitacions. Vaig deixar la meva cabina en primera classe amb Justine, per gaudir de la tercera classe i d’Isabel Zang ZangÉrem un blego peculiar, com eren els nostres noms. Deixem a la sort decidir qui anava a dormir en quina llitera. La meva pedra va derrotar a les seves tisores. M’havia guanyat la llitera de dalt i el seu ull de bou. M’agradava. Passem la tarda juntes caminant per la coberta, després de més d’una setmana juntes en el vaixell a penes ens coneixíem.


El dilema de base de Rothera:
10 ‘després del sopar la faculty ens va cridar per unir-nos amb ells en el saló. Volien que els ajudéssim a prendre una decisió. Anar a la Base Rothera o no?
L’estret a través de la qual hauríem de creuar cap a Rothera estava bloquejat pel gel. Això significava que hauríem de passar la nit navegant en mar obert, en un mar sense calma. Ens van demanar opinió com si en veritat tinguéssim vot. La por a marejar-se creixia en les quals havien estat sofrint fins ara i algunes llàgrimes van començar a brollar. Els qui volien anar costi el que costi, d’una banda, els qui no volien en l’altre i aquelles que no sabien o no volien opinar, totes en un llimb emocional innecessari. La discussió va continuar massa temps i va deixar a tots amb un sabor amarg en les nostres boques. El faculty ens va deixar allí, per tornar deu minuts i dir-nos que, encara que haguéssim arribat fins aquí, no anàvem a anar a Rothera.
L’habitació es va fondre a negre. Les que no volien anar van plorar en una mescla nerviosa d’alleujament i culpa. Les que sí, sentíem ràbia i frustració. La meva decepció i jo ens vam anar al llit.

BITÀCORA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 14

28 de Febrer 2018

Port Lockroy

64° 49′ 31″ S, 63° 29′ 40″ O

 

Bon dia opòssums, el desdejuni se servirà en 5′.

Quan vaig descobrir que hi havia una oficina de correus en l’Antàrtida ja era massa tar-de. En un gran exercici de previsió havia manat totes les postals des d’Ushuaia, perquè sabia que a la volta no tindria temps de fer-ho. Vaig sentir com si el pit se’m doblegués per dins. No sabia que em passava, però quan Julieta em va preguntar que com estava no vaig poder per menys que posar-me a plorar. Tota aquesta gent que m’havia recolzat i esperava la seva postal podia haver-la rebut des de l’Antàrtida i no des d’Ushuaia si jo no fos una empanada. Julieta em va abrigallar i em deix plorar el disgust mentre intentava fer-me riure.

Ja havíem completat la meitat del viatge. Ens mereixíem guanyat una mica de diversió. Vàrem fer això:

BITÀCORA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 13

27 de Febrer 2018
Cuverville, Canal de Errera
64° 41′ 00″ S, 62° 38′ 00″ O


Bon dia opòssums, el desdejuni se servirà en 5.
El matí va començar amb Fabian llegint-nos un conte sobre un pingüí poregós. Em vaig deixar portar i vaig seguir les seves aventures com si anessin les meves. Em vaig adonar quant trobava a faltar passar les tardes amagada entre llibres.


Després del conte comencem la sessió de visibilitat que derivaria a discutir els estereotips als quals ens enfrontem les dones científiques. Va ser desolador escoltar les experiències que algunes valentes es van atrevir a compartir. Passant per la subtil condescendència fins a un el meu supervisor de tesi amosegant un pit. Si allò era el que podia explicar-se, em vaig preguntar què amagarien els silencis de la resta.


Havent dinat ens endinsem en l’estret d’Errera. Navegàvem entre gel i balenes. La sessió de coaching de la tarda, no va poder fer-li front a tan sublim paisatge. Em vaig escapolir pel menjador i vaig sortir a coberta amb Mel i Hilary. Quan vam tornar al saló, Greg ens mirava amb ulls entremaliats:

-Sembla que algú no ha pogut resistir-se…

Arribem a Curverville. A poc a poc els pingüins van ser acomodant-se a la nostra presència. Ens col·loquem en un semicercle i vam llegir les cartes als pingüins que Paola havia portat des de diferents escoles en els racons més recòndits de Colòmbia. La meva era d’un petit que deia: L’Antàrtida no li pertany a ningú i existeix la llibertat. Mentre nosaltres llegíem, els pingüins feien les seves coses de pingüins entrar i sortir de l’aigua, ensopegar-se amb les pedres, xocar-se uns amb uns altres) completament aliens al nostre gest d’agraïment a aquells nens que van saber il·lusionar-se amb la idea de salvar el planeta.


Vam tornar al buc escortats per una foca lleopard gairebé tan gran com la zodiac. Vaig engolir el sopar. Volia pujar al pont a veure si aconseguia veure les orques. Portàvem buscant-les tot el dia i no havien aparegut. Quan vaig arribar al pont estaven Tast, Julieta, Natacha i un parell d’oficials. Vaig passar una estoneta atalaiant l’horitzó sense molt èxit. El rosa es barrejava amb el gel i la lluna sortia entre les muntanyes com si competissin a veure qui era la més bonica.


-Orques a dos quarts de dues- vaig cridar.

– Segur que són orques? – va dir Alan.

– Sí.

Vaig sentir com tot d’una el buc virava a babord i les meves galtes de pa es posaven vermelles de l’emoció. Tenia el cor calentet.
La lluna es posava a la nostra esquena mentre gaudíem de la posta de sol.

BITÀCORA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 12

26 de Febrer 2018
Palmer Station.
64°46′12″S 64°3′00″O

Bon dia opòssums, el desdejuni se servirà en 5′.
Adriana s’havia colat a la meva cambra per gravar l’inici del dia. Sabia que estaria allí però així i tot em va sorprendre. Em va gravar desemperesir-me i baixant a desdejunar. Vaig tenir sort, Greg estava allí. Em vaig asseure amb ell. Em va explicar com el dia d’abans havia estat observant-nos des del pont.
-Vaig estar a punt d’avisar a la resta que hi havia balenes en la proa, però no ho vaig fer.

Mentre nosaltres gaudíem de l’espectacle ell ens va regalar la intimitat d’aquell màgic moment.


Rebeca, la gerent de l’estació, va arribar a l’Ushuaia acompanyada del tècnic de laboratori més alt que he conegut mai. El seu cap fregava el sostre del saló. Ens van explicar els programes científics d’USA i les diferents estacions que tenien en l’Antàrtida. Em va sorprendre descobrir que l’estació situada en el Polo Sud aquesta sobre una capa de gel que es mou 30 polzades a l’any pel qual de tant en tant han de recol·locar la marca perquè estigui on toca. En tornar a l’estació 10 dels seus investigadors van pujar a l’Ushuaia i vam fer una espècie de speed dating. Entre ells estava la dona més jove a hivernar en el pol sud Marissa Goerke. La seva història va ser captivadora. Parlava des de la seguretat de saber el respecte i admiració que causaria en nosaltres el que havia aconseguit. Tenia raó. Passem una tarda frenètica entre LSI, strategy map i LSII. Quan van arribar les 6 estàvem entrant en Paradise Bay per arribar a Gerlache.


L’espectacle no es va fer esperar. Menys de 15′ minut després les balenes van començar a creuar la proa del vaixell. Estaven tan a prop que semblava irreal. Els crits s’amuntegaven enfront de les mampares del buc. Il·lusió, nervis, sorpresa. En aquella voràgine em vaig amagar en el pont per aixoplugar-me del fred i poder quedar-me més temps. En sortir em vaig trobar amb Paola cridant i dient: t’estava buscant i no et trobava. Això no podia ser més preciós. L’amb-seguim. No és això vella, això és tan bonic que fa mal.

BITÀCORA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 11

25 de Febrer 2018

Neko Harbour, Andvord Bay

64°50′S 62°33′W

 

Arribem a Danco al canal d’Errera a les 10. Havíem de fer-nos fotos pels sponsors així que ens quedem juntes i vam anar en els dos últims pots. Alicia i Alex en un. Uxua, Adriana i jo en un altre. No em venia de gust pujar a la muntanya amb la resta de la gent. El buc és gran però no hi ha molts espais on poder estar sol.

 

Em vaig quedar al costat de les roques i vaig passar l’excursió amb Tast i Julieta, les líders de l’expedició. Entre les dues portaven el ritme de l’expedició i s’asseguraven que tot fos bé. Eren ben maques “las flacas“. Va ser un bufo d’aire fresc parlar amb elles. Deixar per un moment el coachingLSI4mat a un costat i xerrar una estona.

Quan vaig tornar al vaixell, tenia els peus congelats. Em vaig ficar a la dutxa i gairebé em vaig escaldar els peus amb l’aigua. Vaig decidir pujar a la proa i gaudir de la navegació asseguda en la campana. Purvi va arribar a fer-me companyia, poc després infinitat de balenes van començar a trencar la superfície de l’aigua. Estaven pertot arreu. Greg, com sempre ens mirava divertit des del pont.

BITÀCORA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 10

24 Febrer 2018
Nord de l’Estret de Gerlache
En algun lloc entre 63°44′S61°37′W i 63°40′S 60°47′W


Hem trepitjat l’Antàrtida per primera vegada. La punta del continent gelat. Encara no m’acostum a tenir fred en els peus. De vegades la sensació de desemparament és tan gran que, encara que el meu cap vol quedar-se en terra, el meu cos solament pensa a tornar a la calor del buc.
-Julieta-JulietaJulieta-Julieta
Tin-*TinTin-*Tin, recull-los i torna a l’Ushuaia amb passeig pels icebergs
-Et copii Julieta, Et copii.


Vam recórrer un mar de gel. Crec que no hi hauria foto, ni relat que pugui descriure la bellesa del que alberguen aquestes aigües gèlides de l’Antàrtida. És monstruosament bell. Un Ohh perpetu ressona al unisono en el saló quan les balenes trenquen la superfície del mar. De vegades prou que una sola persona les vegi per alimentar la imaginació de la resta. Em donen moltes ganes d’assenyalar al buit i cridar Balena! Solament per veure si alguna d’elles aconsegueix veure-les, encara que no estiguin.

En tornar vaig pujar al pont. Em va costar obrir la porta, però un dels oficials em va deixar entrar. Crec que s’havien oblidat de penjar el cartell que ens manté fora. Treballaven a traçar la ruta per la qual navegaríem en 5 dies. Compàs, carta nàutica. M’explic com és difícil navegar dins del legal en l’Antàrtida. Les imprecisions de les cartes i el difícil de la seva tasca. Va ser una mena d’aire fresc entre sessions de lideratge i estratègia.

BITÀCOLA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 9

23 de febrer de 2018
Illa Paulet 63 ° 35′S 55 ° 47′W

Altura 75cm (30in), peso 5kg (11lb). Els pingüins Adelie van ser nomenats en honor a l’esposa de l’explorador francès Dumont d’Urville, qui va descobrir l’espècie per primera vegada en 1837.

La caca de pingüí és particularment enganxosa. Ni millor, ni pitjor que la de les gavines, però em va fer pensar que la seva viscositat era singular. Tota la nostra roba, el nostre equip estava cobert de caca. És curiós veure com després d’un temps ni tan sols ho notes. La pudor es converteix en part de la teva vida diària i fins i tot comences a gaudir-ho.

Paulet Island, és una petita illa mitjà coberta de gel, mitjà coberta de pingüins. Aquí si té sentit explicar-vos per què els pingüins sempre tenen prioritat. No pots acostar-te a ells més de 3 metres. Però, si un pingüí curioseja al teu al voltant, i tingues per segur que ho faran, has de quedar-te quieta i esperar. Quan s’avorreixi i s’allunyin pots tornar a moure’t i a fer les teves coses d’explorador normal i corrent.

Paulet té una petita cabanya, va ser construïda pels supervivents del naufragi d’una expedició sueca a bord del Antartic. En 1903 després del naufragi el capità Otto Nordenskjöld va deixar l’illa i va anar a la recerca d’ajuda a una estació “propera”. Després d’un llarg viatge i tot tipus de casualitats tornaria a Paulet per rescatar a “els seus homes”. Content pel seu assoliment faria sonar la botzina del vaixell esperant que els seus homes sortissin a donar-li la merescuda benvinguda. Però no va sortir ningú. Supòs tant enfadat com curiós baix a terra per descobrir a una vintena d’escandinaus embussats en l’entusiasme de sortir per la porta de la cabanya.