BITÀCOLA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 8

22 Febrer  2018

The Great Wall 62°12’35.40″ S -58°57’26.39″ O

Bon dia, opòssums! El desdejuni estarà servit en cinc minuts. Després tindreu temps per preparar-vos per visitar la base xinesa: La Gran Muralla.
Només vaig desdejunar fruita. Tenia la sensació que estava menjant més del que el meu cos cremava.

La visita a la Gran Muralla semblava un assumpte bastant sensible. Abans de baixar ens van donar un croquis que especificava les zones en les quals estàvem autoritzades per transitar. La veritat és que hagués bastat amb dir-nos, no us mogueu de la plaça! Allí les 80 intentàvem, sense molt èxit, fer-nos fotos amb el gong, els dos dracs sense que sortís ningú més a la foto. Encara així va ser divertit. Mentre nosaltres ens entreteníem, tres senyors vestits amb micos blaus ens vigilaven impertèrrits. Tanta seguretat es devia a la visita d’algú molt secret a qui vam veure arribar amb avió però a qui òbviament no tenim ni idea de qui era.


Vam tenir una mica de temps lliure abans del sopar. Però, Fabian i Marshall ens van cridar per preparar el grup de gènere. La reunió va estar ben i va servir per organitzar el World Cafè de l’endemà, però no vaig tenir temps per preparar el meu Simposi en el Mar. Estava una mica nerviosa. El dia d’abans ho havia passat regulinchis en una de les sessions de la tarda. Estava una mica saturada i frustrada per no aconseguir intervenir en les conversacions al ritme que m’agradaria. A més, m’havia posat la llosa que volia ser graciosa en anglès i em feia por no ser-ho. Vaig plorar una miqueta el meu empipament amb Charlene i Melissa i vaig decidir que si no ho era no passava gens, però que havia d’intentar-ho. Vaig convertir la meva feblesa en un gag i quan em vaig adonar s’estaven rient. D’alguna manera jo també vaig somriure per dins.


A meitat de la sessió de la tarda Greg baix del pont. No solia baixar durant les sessions de treball. Era evident que alguna cosa passava. Però, no ens imaginàvem què era. Segons-més tard va assenyalar la finestra, no va fer falta explicar res més. Trossos de gel de la grandària d’un poliesportiu passaven un darrere d’un altre al costat del vaixell.


Era tan bonic que dolia. L’amfitriona de la sessió de la tarda ni tan sols va intentar recuperar la nostra atenció. Ens va deixar gaudir d’aquell moment. De la immensitat del gel esgarrapant les nostres retines. Els elaborats discursos del Simposi en el Mar, es convertien en el balboteig d’un nen de tres anys Halaaaaooooomiraaaaa.
Per fi es feia realitat. Havíem arribat.

BITÀCOLA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 7

21 de Febrer de 2018
Base de Carlini 62°13’60.00″ S –58°39’59.99″ O


Bon dia, opossums!
El·lipsi narrativa en la qual desdejun tranquil·lament i em vaig a donar voltes al vaixell.


Era un d’aquests dies que el temps no es troba a si mateix. Volia ploure, però no. Fora del vaixell la llum indecisa en la boira sembla que no sabés si ballar amb el gris cendra o el groc fumat. Dins era el torn de Justine. Totes sabíem qui era, però així i tot ella es va presentar: Sóc Justine Shaw, treball a la Universitat de Queensland i mai he tingut un treball fix. No vaig saber entendre perquè feia d’allò una bandera, però supòs que la impertérrita vida de postdoc acaba definint com et relaciones amb el món, acaba sent el teu món.

Entre icebergs, ens va explicar el tractat Antàrtic, una joia en governança internacional. Ningú és sobirà en l’Antàrtida. 29 països, inclouyend Espanya, són signataris del tractat i estan involucrats en els processos de presa de decisions. 21 són observadors sense dret a vot. Amb el temps aquests últims podran votar. Aquells que no signen el tractat, ni són observadors, no tenen obligació de sotmetre’s al tractat pel que en teoria podien fer el que volguessin en l’Antàrtida. No obstant això, els països signataris encara tenen poder sobre ells gràcies a les pressions polítiques, diplomàtiques i econòmiques.

Després de la xerrada baixem a la base Argentina de Carlini. La visita ha estat molt entretinguda. L’equip de bussos ens ha explicat tot el material i el tipus d’immersions i estudis que desenvolupen. Presumeixen de directora científica de la base Dolores Deregibus.


Roxana Falconero i Ayelen Ríos investigadores en l’estació, ens han contat com a conseqüència del canvi climàtic els skuas (una espècie d’au marina) han anat guanyant terrè als petrels gegants (una altra au marina). Pel que sembla els skuas són molt més flexibles quant a dieta i comportament. Per exemple, són capaços de construir els seus ni-dos amb les molses que han aparegut a la terra emergida després del donis-gel. A més, els skuas són molt més agressius i a poc a poc han anat desplaçant als petrels en guanyar quan competeixen per menjar.

A la tarda hem tingut una de les nostres primeres classes de lideratge després de creuar l’estret de Drake. Ha estat intens, però divertit. Ara toca descansar, que demà comença el simposi del mar.

BITÀCOLA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 6

20 de Febrer de 2018

Half Moon Island 62° 30’ S 60°O

Bon dia opòssums!
A poc a poc el meu cos es va acostumant al mar i a les pastilles que ens va donar la metgessa. M’aixec amb il·lusió. Anem a baixar-nos del vaixell per primera vegada i això sempre té el seu entrellat. Julieta, Tast i Natascha ens expliquen totes les cosis que necessitem saber per poder baixar a terra en les zodiacs. Julieta, és una “flaquita” menuda d’ulls clars, cara afilada i pell daurada pel sol que supleix la seva falta de talla amb un simpàtic i imparable caràcter. Cata, ben encofrada per dins i per fora, conscient de quant intimidant és el seu cos esvelt no dubtaria a usar-ho per fer-nos entrar en raó. Natascha, rossa d’ulls blaus, amagada en la rereguarda de les seves dessuadores, ens supervisava atenta i meticulosa fins a l’obscè. Juntes capegen dins del vaixell els temporals de visitants, mentre la resta de la tripulació capeja els temporals contra el mar.

D’entre totes les coses lògiques que ens van explicar com per exemple que cal fer neta la roba i les sabates abans de baixar a terra per evitar el transport i introducció d’espècies i contaminants, que no val amb donar-se la man per pujar-se a la zodiac cal agarrar la mà del mariner des de l’avantbraç, perquè així si tu rellisques, l’altre encara tingui oportunitat de mantenir-te agafat. I mira sent, això que et portes… Però sense cap dubte les dues que més em van agradar van ser les de “a l’Antàrtida es ve menjat, pixat i cagat” i “els pingüins sempre tenen prioritat”. Si té vostè una urgència, no hi ha problema, avisa i piti piti piti de tornada amb la zodiac al vaixell. Quan acabi de gestionar les seves urgents necessitats piti piti piti de tornada a terra i tots tan contents. Això de la prioritat dels pingüins us ho explic en la propera bitàcola.

Quan van acabar d’explicar-nos totes les normes comencem la classe d’aus marines i pingüins. Solament diré que va ser tan decebedor com el seu títol. Per començar, no en-vaig tendir la necessitat de separar als pingüins de les aus marines. Cert és que no volan, però fan olor exactament igual de malament que la resta. I segon, les gavines, xatracs, skuas van quedar totalment oblidats en un mar d’albatros.

Arrib el gran moment. Parapetades en malles, pantalons impermeables, polars, gorres, guants i armilles salvavides esperem inquietes en el saló. Aspirem les nostres motxilles i desinfectem les nostres botes. Per un moment la paranoia s’apoderés del vaixell en una neteja compulsiva.

El mariner que porta nostra zodiac es diu Xoel, no porta guants i té les mans quartejades pel mar. Protegeix la seva cara del vent amb un bigoti i un mocador granat amb rombes daurats. Hi ha qui té classe fins a la mar.
Estic tan incòmoda amb tanta roba que gairebé no puc moure’m. Ens ajuden a desembarcar i Greg ens explica per on podem anar. Plou bastant i amb prou feines encert a col·locar-me la visera del capell amb els dos parells de guants posats. Al fons del camí deixant una gran glacera vigilada per lleons marins a l’esquerra està la base Argentina de Camara. L’infant de marina Andrés de Magallanes ens rep somrient enfundat en el seu xandall gris. Ens presenta a “els seus homes” i ens convida a prendre suc i pastes. La sala aquesta recentment reformada, però podria ser un saló de casa d’àvia, omple de recuer-dos penjats en les parets i uns sofàs tapizados en flors estil anys 70.

Em sent amb Alicia i Paola a xerrar amb ell. Ens explica com es dediquen a mantenir la base i presumeix que tenen moltes dones, molt contentes, a la seva base. Paola li dóna un amigable rapapolvo sobre la figura de la dona a l’exèrcit. A l’infant de marina Andrés de Magallanes no li valen les medalles per contestar. Se sent un acorralat per la nostra aclaparant insistència i demana ajuda a un dels seus subordinats que riu vaig donar-abocat mentre contesta. Paola és tan conscient d’això com a bona ambaixadora de la seva terra, i per signar la pau li regala un somriure i una borsa de cafè colombià. Una de calç i una de sorra.

BITÀCOLA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 5

19 de Febrer de 2018

Estret de Drake

Bon dia, opòssums! El desdejuni estarà llest en cinc minuts. Des del pont la veu de Greg ressona en les nostres cabines i ens retorna a la vida abord.


-Això es mou. Això es mou fort. Agarrada a la barana del llit intent decidir com serà el meu proper i intrèpid moviment. No sé si han estat les pastilles de la doctora, o el tran-tran amb el qual es bressola l’Ushuaia, però he dormit gairebé dotze hores de l’estirada i no em sent la cara. Vaig a esperar una mica a veure si m’espavil. És inútil, m’embravesc i baix, sortejant amb bastant poca gràcia les parets bailongas que s’obstinen a xocar-se contra mi. Desdejun amb Alice. Gairebé no parlem. No passa gens ens estem acostumant al vaixell i són les 8 del matí. Ja hi haurà temps. Obedient que sóc, seguesc les instruccions de la doctora i em prenc la segona pastilla. Puig a la meva cabina, em tomb en el llit i quan em vull adonar és l’hora de menjar.


-Quin dia gastat al ximple, vaig a dutxar-me almenys.


Uy què gesta aquesta de dutxar-se en un mar brau. Em fic a la dutxa i tinc la certesa que la meva psicomotricitat m’ha abandonat. Mentre el mar m’estomaca desistesc a intentar no bajarme el pèl. Després de diversos cops contra les parets i un conat de rebentar-me contra el sòl, desenvolup una tàctica tan infal·lible com a artesanal: Esquena i cul apretades en la cantonada, cames en angle de 45º fent topall contra la vora de la dutxa i la paret. Les mans que-donen lliures, però no convé precipitar-se a l’hora d’ensabonar-se. Cal esperar al fet que el vaixell estigui pujant l’ona per tirar-se el sabó i deixar que aquest faci efecte quan baixa. He quedat netíssima, no em torn a dutxar fins que no sortim de mar obert.


Vaig passar la resta de la tarda escrivint el meu diari amb les noies. Uxua presumia de diari minimallista, mentre Alex i jo ens obstinàvem per suplir les nostres distretes habilitats plàstiques amb entusiasme.
Mentrestant Alicia i Adriana combinaven amb gràcia colors i riure.

 

BITÀCOLA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 4

18 de Febrer de 2018

Ushuaia, Terra del Foc 54°48′26″S 68°18′16″O

Homeward Bound es prepara per partir. El vaixell deixarà el port d’Ushuaia cap a les 18. L’espera és esgotadora. L’ambient és estrany. Hi ha qui té por, qui té emoció, nervis, il·lusió… I hi ha els qui ho tenen tot.

Jo, no tinc clar el que sent. És una mica rar que per fi hagi arribat el dia. No deix d’estrènyer-me els polzes i d’atrapar els artells d’una mà amb els de l’altra mà. Igual sí que estic una miqueta nerviosa. Després del desdejuni hem tingut una estona de reunió en el qual ens han explicat una mica com anava a ser la logística per deixar l’hotel i anar al vaixell. Durant aquesta estoneta també hem tingut temps per compartir amb la resta del grup com ens sentim. Supòs que així unes poques verbalitzaven el que totes estàvem sentint. Adriana s’ha aixecat i ha explicat com la seva companya d’habitació s’ha despertat a mitjanit cridant desconsolada perquè s’havia oblidat la seva maleta especial. No sabia què hi havia en la seva maleta, ni que la convertia en un objecte tan especial, però, pel que sembla, portava tenint aquest somni des que havia començat la seva marxa en Homeward Bound. Jo asseguda a l’altre costat de la sala, vaig contemplar com la meva companya de quart havia aconseguit convertir el meu malson en alguna cosa útil per a tot el grup. Suposava que totes teníem una maleta especial i era important no oblidar-se d’ella. La sala va aplaudir i jo no vaig poder per menys que aixecar-me i dir: Per cert, la de la maleta era jo.

Ja havíem baixat les maletes i comencem a saturar el wifi de l’hotel cridant a casa. Abans de muntar-nos en el bus al vaixell, teníem a veure com ficaven la nostra maleta en el camió. Així s’asseguraven que totes arribaven. La meva, en ser especial, va entrar l’última en el camió igual que jo en l’autobús.

Arribem al vaixell a les 16. Tot va passar molt ràpidament, passaports, habitacions, armilles salvavides, xafarranxo d’abandó… Després del caos ens van donar una copa de xampany. Jo que normalment tinc gustos més austers, crec que no vaig saber apreciar-ho. Em venia de gust veure sortir el vaixell del port a través del canal. Hi havia una mica de boira i amb prou feines podíem veure 100-200 metres. Així i tot, vaig pujar a la coberta sobre el pont amb Paola i Adriana.

– Sabeu que aquesta és probablement la copa de xampany més cara de les nostres vides.

– Calla vella!

– Per nosaltres- van riure.

Aproximadament cap a les 3 de la matinada sortiríem a mar obert i ens enfrontaríem amb el temut estret de Drake. La doctora Delia, una veneçolana de pèl rapat, mico blau i ulleres roses, va aparèixer en el menjador amb una bossa de plàstic plena de pastilles per al mareig.

-Aquí les pastilles per al mareig, us preneu una ara i un altre matí a les vuit del matí. Si us fa venir son us aneu a dormir i tan a gust.

Es va obrir la veda. Cadascuna de nosaltres estava disposada a explicar-li la nostra casuística i el nostre particular remei per al mareig.

-M’és igual si esteu prenent pastilles, pegats o el que vulgueu. Us preneu les meves també.

-Però..

-Et prens una ara i un altre matí al matí.

Em va semblar beníssim. Em vaig prendre la pastilla i em vaig anar a dormir. Ja havia gaudit suficients emocions per un dia.

 

*El dia 17 no va passar res molt emocionant.

 

 

BITÀCOLA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 2

6 de febrer de 2018

Ushuaia, Terra del Foc 54°48′26″S 68°18′16″O

M’hauria agradat dormir una mica més. Vaig remolejar una mica entre els llençols, però savia que si em quedava al llit no tindria temps per desdejunar i cridar a casa. Vàrem començar la sessió a les 8.30. No vaig poder resistir-me a asseure’m en primera fila. Aquest mal costum d’empollona de la classe seguia turmentant-me.

La primera a parlar va ser Kit. Era més alta, més flaca i més rossa del que semblava en les trucades. El seu pèl curt i les seves ulleres de filferro li donaven un toc executiu que un ajustadíssim vestit blau brillant s’encarregava de confirmar. Simpàtica, però seca, enviava un missatge una miqueta contradictori, que ens deixava pensant: Però I aquesta senyora…? Ens va explicar la dinàmica del dia i va donar pas a una alegre i espurnejant Karen qui lluïa un micro al Madonna amb bastant dignitat. Dues moratilles es creuaven en el seu discurs. Un recurrent ahhhh i un xiuxiueig una miqueta molest. Després d’una estona el meu cervell deix de fixar-se en ells i va poder concentrar-se en el missatge.

Durant aquell matí treballaríem en grups per aprendre què significa tenir una conversa i el que és més important com tenir-les. Haig de reconèixer que el meu escepticisme creixia per moments. Conscient d’això, vaig decidir deixar aplacar al (orc) crític que hi ha dins de mi i gaudir del que em portés el matí. El punt àlgid arrib abans de menjar quan ens van ensenyar a donar i rebre crítiques, això solament dóna per a una altra entrada de blog. Allí va ser quan vaig conèixer a Jill i a Xuehua. Jill, era una mica més alta que jo, portava una coleta rossa i una postura una miqueta forçada. Quan vaig descobrir que era veterinària en la reserva de l’exèrcit americà no vaig poder evitar pensar Què fa aquesta senyora aquí? Trigaria poc a descobrir que el mateix que jo, intentar construir alternatives a un món amb una sostenibilitat distreta. Xuehua, de pèl negre, llarg i llis. Semblava tímida però curiosa, com un esquirol enmig del bosc. Aquell esquirol va resultar ser catedràtica en política mediambiental i canvi climàtic a la Universitat de Sichuan.

Seguim treballant en això tota la tarda. Sarah semblava invisible en aquella taula. S’havia reservat un racó silenciós des del qual ens observava amb ulls brillants. Fabian, la creadora del programa, ens va demanar que treballéssim per parelles amb algú amb qui no haguéssim treballat abans. Vaig donar la volta a la taula, em vaig plantar davant d’ella i li vaig preguntar:

-Vols posar-te amb mi?

-Clar!- Va ser la primera vegada que vaig veure el seu somriure valent. M’agrada Sarah, vaig pensar.

– Explica’m, A què et dediques?

– Sóc pediatre, investig els factors que determinen la malnutrició infantil i quines són les maneres més eficaces de combatre-la. – La seva descripció va ser molt més llarga i detallada, però crec que ara com ara amb això pot valer. Em va explicar que durant els últims deu anys havia visitat, i viscut, en la majoria dels països d’orient mitjà i el sud d’Àsia. Però ja estava una mica cansada de la seva vida nòmada i estava llista per tirar arrels. Quan la vaig sentir em vaig preguntar si jo en algun moment voldria tirar arrels, i si quan volgués, podria. Em va preguntar a què em dedicava i la síndrome de l’impostor em va bufetejar de nou… Jo estudii gavines, vaig començar. Però alguna cosa del treball fet durant tot l’any es va sobreposar i li expliqui amb gràcia els importants que són els models en ecologia de poblacions per protegir la biodiversitat enfront dels reptes que suposa el canvi climàtic. Olé jo.

Kit va interrompre la nostra conversa i va donar pas a Marshall. Un home d’uns 60 anys, calb i amb un lleuger sobrepès que vestia com un escolà. Era hora de treballar individualment.

-Posar-vos on vulgueu i vull que respongueu a les següents preguntes – Mentre ell les feia, jo les responia mentalment.

– Per què estàs en Homeward Bound?

– Perquè creo en la seva visió, crec que és important visibilizar la figura de la dona en la ciència i garantir la seva inclusió en els processos de presa de decisions a nivell global.

– Quines esperes aconseguir?

– Convertir-me en una versió millorada de jo mateixa i saber què haig de fer per aconseguir que la ciència i la dona científica tinguin un major impacte en l’àmbit sociopolític.

– Per què és important per a tu?

– Perquè vull contribuir a la construcció d’un món més respectuós i més sostenible.

– Mare meva, sóc un repollo! – vaig pensar.

– A més, vull que useu aquestes cartes i trieu quals són els vostres valors. Necessiteu triar 10 per a cadascuna de les dimensions del pla estratègic: Relacions, treball i un mateix. Ordenar-les de més a menys important. La sala es va omplir d’un murmuri agitat.

– De debò? – El meu orc escèptic va tornar a despertar-se juntament amb les meves ganes per a sopar. Però per primera vegada en tot el dia tindria una estoneta per estar sola i fer el que em vingués de gust. Vaig buscar un racó a la sala i em vaig posar a ordenar els meus valors. Vaig trigar més a estendre i col·locar les cartes que a triar-los i ordenar-los. El que més em va sorprendre era que la majoria de les noies no tenien tan clar quins eren els seus valors. Igual sí que feia falta fer l’exercici.

Bitàcola Expedició Antàrtica Homeward Bound 2018· Dia 1

5 de febrer de 2018

Calafate, Patagonia       50°20′22″S 72°15′54″O

Ushuaia, Terra del Foc   54°48′26″S 68°18′16″O

Vaig dormir en un hostal molt guapo en Calafate, a la vora del Llac Argentí. Bé, dormir, dormir, no vaig dormir. A les 3:42 em vaig sorprendre amb els ulls clavats en el somier de la llitera. No sé si pels nervis o pels ronquidos d’Ernesto – un tatuador argentí que dormia a la mateixa habitació – però no vaig dormir una merda. Em vaig passar les tres hores següents esperant que sonés el despertador. Quan per fi va sonar, ja m’havia vist els 4 últims episodis de Sherlock Holmes i no tenia gens per veure en el vol a Ushuaia. Em va ser igual. Em vaig aixecar i vaig córrer a la cuina a desdejunar. Allí m’esperava Fernanda, la propietària de l’hostal, fumant-se un cigar recolzada en els fogons mentre cridava als nois que es ficaven en el carreró de la seva casa que s’anessin a pixar a una altra part.

– He fet torrades, tens cafè en la taula.

–No prenc cafè, gràcies.

–També hi ha te.

–Tampoc prenc te.

–Ah, i que prens?

–Tens cacau?

–Sí, està en l’aparador. Ara ve a buscar-te el transfer.

Em vaig menjar les torrades mentre un altre parell d’al·lots van intentar decorar el carreró de Fernanda. Però ella, impassible, els estomacava amb la seva llengua argentina. Era divertit veure’ls escapar mentre intentaven cordant-se els pantalons. Mentrestant, el transfer no arribava. Si se’m van fer llargues les 3 hores de la nit, no us imagineu l’espera del transfer. Havia passat més de mitja hora. Jo mirava a Fernanda i Fernanda em mirava amb cara de no et preocupis que ja vénen. Però, el transfer no arribava. Poc després vaig descobrir – apostaria que al mateix moment que ella – que Fernanda s’havia equivocat i havia contractat el transfer per l’endemà. La seguretat de matriarca argentina, es va esvair davant els meus ulls i vaig pensar, veuràs que al final no arrib.

– Perdona’m, filla. T’he cridat un taxi i ja ve de camí. Jo ho pag. Perdona’m, perdona’m.

– No et preocupis – vaig mentir.

Gairebé em dóna un “parraque”. El taxi va arribar de seguida. Però, la il·lusió anava a durar-me uns 30 segons. Segons em munt en el taxi, amb Google avisant-me que el meu vol ja ha obert l’embarqui i amb mitjana Fernanda dins del cotxe a través la finestreta de davant. El taxista ens diu que no pot portar-me a l’aeroport. Només a la terminal d’autobusos. Fernanda i el taxista discuteixen però jo ja no els sent.

–Fernanda, senyor taxista, facin vostès el que vulguin però jo havia d’estar en l’aeroport fa mitja hora. Què faig? Donin-me una solució.

–Filla no et preocupis que cridem a un altre, ja ve. Eh! Serà pelotudo el meón! Lleva d’aquí! Marrano!

–Llavors la port a la terminal o no la port?

–NO! – cridem les dues.

En aquell caos en el qual cadascun atenia al seu i jo m’imaginava el buc sortint d’Ushuaia cap a l’Antàrtida amb 79 científiques en comptes de 80… Quan em vaig voler adonar estava en un taxi que em portava a l’aeroport a 140 km/h mentre m’explicava els punts d’interès paisatgístic de la carretera (aquí el llac, aquí el bosc fossilitzat, aquí l’encreuament…).

– Filla no passis pena, que arribem.

Vaig arribar a l’aeroport en vint minuts, vaig facturar pels pèls i quan em vaig asseure en l’avió gairebé em faig pis de l’emoció.

Vaig ser la primera de l’equip a arribar a Ushuaia. L’hotel estava en la lloma d’una muntanya mirant al canal. Les vistes eren increïbles, les muntanyes coronades de gel semblaven habitades amb la llum de migdia. Vaig deixar les meves coses a la sala, vaig saludar a algunes de les noies i em vaig asseure a esperar a la resta. Quan vaig veure a Uxua, Alicia, Alex i Adriana pujar per aquella escala va ser com si el cor se’m sortís del pit. De sobte, tota l’alegria, el suport de la gent, la il·lusió i el treball d’un any sencer se’m sortien pels ulls, literalment, a borbollons. Vaig estar plorant unes dues hores. La majoria de les noies em mirava com si fos un marcià. Supòs que només les que havien hagut de treballar per aconseguir-ho ho entenien. Però a mi ja m’era igual. Ho havíem aconseguit.

#Inturotel #Acciona #Ternua #Bestard #Thinx #Fujifilm #Moleskine

#womeninstem #climatechange

Comienza la aventura

Todo empezó un 2 de febrero.  Mi amiga Deborah me envía un link y me dice: Amiga, mira esto, y me cuentas. Te va a encantar. Así es como un febrero normal, sin altibajos, de esos que no aspiraran a ser bisiesto, se convirtió en una aventura. Tengo hasta el día 20 para hacer un vídeo y convencer a Homeward Bound de que soy una tía estupenda, una mega crack, un chalet con vistas a la playa y que ese barco no puede salir de Ushuaia sin mi haciéndome selfies en cubierta.

Será fácil, pienso. ¿Quién puede pasar hoy en día sin un experto en demografía de poblaciones de aves marinas? Es más, ¿Cómo piensan sobrevivir a un viaje a la Antártida de tres semanas sin saberse el nombre científico de al menos siete especies de gaviotas?  Venga, Ana. En serio, eres buena científica y buena divulgadora, tienes cosas que aportar. Deja el síndrome del impostor para otro día y ponte las pilas.  Con no poco esfuerzo, consigo hacer un vídeo que,  aunque se escucha regulinchis, es bonito y abre las puertas de la expedición. El  mismo día que me dicen que me han cogido, me rechazan el cuarto artículo de la tesis. Para compensar, supongo.

Al principio, no acabo de creérmelo. Pero poco a poco me voy haciendo a la idea. Me voy a la Antártida. Muy bien Ana, ahora sólo necesitas 20.000 dólares. ¡A por ello!