Bitàcola Expedició Antàrtica Homeward Bound 2018· Dia 1

5 de febrer de 2018

Calafate, Patagonia       50°20′22″S 72°15′54″O

Ushuaia, Terra del Foc   54°48′26″S 68°18′16″O

Vaig dormir en un hostal molt guapo en Calafate, a la vora del Llac Argentí. Bé, dormir, dormir, no vaig dormir. A les 3:42 em vaig sorprendre amb els ulls clavats en el somier de la llitera. No sé si pels nervis o pels ronquidos d’Ernesto – un tatuador argentí que dormia a la mateixa habitació – però no vaig dormir una merda. Em vaig passar les tres hores següents esperant que sonés el despertador. Quan per fi va sonar, ja m’havia vist els 4 últims episodis de Sherlock Holmes i no tenia gens per veure en el vol a Ushuaia. Em va ser igual. Em vaig aixecar i vaig córrer a la cuina a desdejunar. Allí m’esperava Fernanda, la propietària de l’hostal, fumant-se un cigar recolzada en els fogons mentre cridava als nois que es ficaven en el carreró de la seva casa que s’anessin a pixar a una altra part.

– He fet torrades, tens cafè en la taula.

–No prenc cafè, gràcies.

–També hi ha te.

–Tampoc prenc te.

–Ah, i que prens?

–Tens cacau?

–Sí, està en l’aparador. Ara ve a buscar-te el transfer.

Em vaig menjar les torrades mentre un altre parell d’al·lots van intentar decorar el carreró de Fernanda. Però ella, impassible, els estomacava amb la seva llengua argentina. Era divertit veure’ls escapar mentre intentaven cordant-se els pantalons. Mentrestant, el transfer no arribava. Si se’m van fer llargues les 3 hores de la nit, no us imagineu l’espera del transfer. Havia passat més de mitja hora. Jo mirava a Fernanda i Fernanda em mirava amb cara de no et preocupis que ja vénen. Però, el transfer no arribava. Poc després vaig descobrir – apostaria que al mateix moment que ella – que Fernanda s’havia equivocat i havia contractat el transfer per l’endemà. La seguretat de matriarca argentina, es va esvair davant els meus ulls i vaig pensar, veuràs que al final no arrib.

– Perdona’m, filla. T’he cridat un taxi i ja ve de camí. Jo ho pag. Perdona’m, perdona’m.

– No et preocupis – vaig mentir.

Gairebé em dóna un “parraque”. El taxi va arribar de seguida. Però, la il·lusió anava a durar-me uns 30 segons. Segons em munt en el taxi, amb Google avisant-me que el meu vol ja ha obert l’embarqui i amb mitjana Fernanda dins del cotxe a través la finestreta de davant. El taxista ens diu que no pot portar-me a l’aeroport. Només a la terminal d’autobusos. Fernanda i el taxista discuteixen però jo ja no els sent.

–Fernanda, senyor taxista, facin vostès el que vulguin però jo havia d’estar en l’aeroport fa mitja hora. Què faig? Donin-me una solució.

–Filla no et preocupis que cridem a un altre, ja ve. Eh! Serà pelotudo el meón! Lleva d’aquí! Marrano!

–Llavors la port a la terminal o no la port?

–NO! – cridem les dues.

En aquell caos en el qual cadascun atenia al seu i jo m’imaginava el buc sortint d’Ushuaia cap a l’Antàrtida amb 79 científiques en comptes de 80… Quan em vaig voler adonar estava en un taxi que em portava a l’aeroport a 140 km/h mentre m’explicava els punts d’interès paisatgístic de la carretera (aquí el llac, aquí el bosc fossilitzat, aquí l’encreuament…).

– Filla no passis pena, que arribem.

Vaig arribar a l’aeroport en vint minuts, vaig facturar pels pèls i quan em vaig asseure en l’avió gairebé em faig pis de l’emoció.

Vaig ser la primera de l’equip a arribar a Ushuaia. L’hotel estava en la lloma d’una muntanya mirant al canal. Les vistes eren increïbles, les muntanyes coronades de gel semblaven habitades amb la llum de migdia. Vaig deixar les meves coses a la sala, vaig saludar a algunes de les noies i em vaig asseure a esperar a la resta. Quan vaig veure a Uxua, Alicia, Alex i Adriana pujar per aquella escala va ser com si el cor se’m sortís del pit. De sobte, tota l’alegria, el suport de la gent, la il·lusió i el treball d’un any sencer se’m sortien pels ulls, literalment, a borbollons. Vaig estar plorant unes dues hores. La majoria de les noies em mirava com si fos un marcià. Supòs que només les que havien hagut de treballar per aconseguir-ho ho entenien. Però a mi ja m’era igual. Ho havíem aconseguit.

#Inturotel #Acciona #Ternua #Bestard #Thinx #Fujifilm #Moleskine

#womeninstem #climatechange

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *