BITÀCOLA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 2

6 de febrer de 2018

Ushuaia, Terra del Foc 54°48′26″S 68°18′16″O

M’hauria agradat dormir una mica més. Vaig remolejar una mica entre els llençols, però savia que si em quedava al llit no tindria temps per desdejunar i cridar a casa. Vàrem començar la sessió a les 8.30. No vaig poder resistir-me a asseure’m en primera fila. Aquest mal costum d’empollona de la classe seguia turmentant-me.

La primera a parlar va ser Kit. Era més alta, més flaca i més rossa del que semblava en les trucades. El seu pèl curt i les seves ulleres de filferro li donaven un toc executiu que un ajustadíssim vestit blau brillant s’encarregava de confirmar. Simpàtica, però seca, enviava un missatge una miqueta contradictori, que ens deixava pensant: Però I aquesta senyora…? Ens va explicar la dinàmica del dia i va donar pas a una alegre i espurnejant Karen qui lluïa un micro al Madonna amb bastant dignitat. Dues moratilles es creuaven en el seu discurs. Un recurrent ahhhh i un xiuxiueig una miqueta molest. Després d’una estona el meu cervell deix de fixar-se en ells i va poder concentrar-se en el missatge.

Durant aquell matí treballaríem en grups per aprendre què significa tenir una conversa i el que és més important com tenir-les. Haig de reconèixer que el meu escepticisme creixia per moments. Conscient d’això, vaig decidir deixar aplacar al (orc) crític que hi ha dins de mi i gaudir del que em portés el matí. El punt àlgid arrib abans de menjar quan ens van ensenyar a donar i rebre crítiques, això solament dóna per a una altra entrada de blog. Allí va ser quan vaig conèixer a Jill i a Xuehua. Jill, era una mica més alta que jo, portava una coleta rossa i una postura una miqueta forçada. Quan vaig descobrir que era veterinària en la reserva de l’exèrcit americà no vaig poder evitar pensar Què fa aquesta senyora aquí? Trigaria poc a descobrir que el mateix que jo, intentar construir alternatives a un món amb una sostenibilitat distreta. Xuehua, de pèl negre, llarg i llis. Semblava tímida però curiosa, com un esquirol enmig del bosc. Aquell esquirol va resultar ser catedràtica en política mediambiental i canvi climàtic a la Universitat de Sichuan.

Seguim treballant en això tota la tarda. Sarah semblava invisible en aquella taula. S’havia reservat un racó silenciós des del qual ens observava amb ulls brillants. Fabian, la creadora del programa, ens va demanar que treballéssim per parelles amb algú amb qui no haguéssim treballat abans. Vaig donar la volta a la taula, em vaig plantar davant d’ella i li vaig preguntar:

-Vols posar-te amb mi?

-Clar!- Va ser la primera vegada que vaig veure el seu somriure valent. M’agrada Sarah, vaig pensar.

– Explica’m, A què et dediques?

– Sóc pediatre, investig els factors que determinen la malnutrició infantil i quines són les maneres més eficaces de combatre-la. – La seva descripció va ser molt més llarga i detallada, però crec que ara com ara amb això pot valer. Em va explicar que durant els últims deu anys havia visitat, i viscut, en la majoria dels països d’orient mitjà i el sud d’Àsia. Però ja estava una mica cansada de la seva vida nòmada i estava llista per tirar arrels. Quan la vaig sentir em vaig preguntar si jo en algun moment voldria tirar arrels, i si quan volgués, podria. Em va preguntar a què em dedicava i la síndrome de l’impostor em va bufetejar de nou… Jo estudii gavines, vaig començar. Però alguna cosa del treball fet durant tot l’any es va sobreposar i li expliqui amb gràcia els importants que són els models en ecologia de poblacions per protegir la biodiversitat enfront dels reptes que suposa el canvi climàtic. Olé jo.

Kit va interrompre la nostra conversa i va donar pas a Marshall. Un home d’uns 60 anys, calb i amb un lleuger sobrepès que vestia com un escolà. Era hora de treballar individualment.

-Posar-vos on vulgueu i vull que respongueu a les següents preguntes – Mentre ell les feia, jo les responia mentalment.

– Per què estàs en Homeward Bound?

– Perquè creo en la seva visió, crec que és important visibilizar la figura de la dona en la ciència i garantir la seva inclusió en els processos de presa de decisions a nivell global.

– Quines esperes aconseguir?

– Convertir-me en una versió millorada de jo mateixa i saber què haig de fer per aconseguir que la ciència i la dona científica tinguin un major impacte en l’àmbit sociopolític.

– Per què és important per a tu?

– Perquè vull contribuir a la construcció d’un món més respectuós i més sostenible.

– Mare meva, sóc un repollo! – vaig pensar.

– A més, vull que useu aquestes cartes i trieu quals són els vostres valors. Necessiteu triar 10 per a cadascuna de les dimensions del pla estratègic: Relacions, treball i un mateix. Ordenar-les de més a menys important. La sala es va omplir d’un murmuri agitat.

– De debò? – El meu orc escèptic va tornar a despertar-se juntament amb les meves ganes per a sopar. Però per primera vegada en tot el dia tindria una estoneta per estar sola i fer el que em vingués de gust. Vaig buscar un racó a la sala i em vaig posar a ordenar els meus valors. Vaig trigar més a estendre i col·locar les cartes que a triar-los i ordenar-los. El que més em va sorprendre era que la majoria de les noies no tenien tan clar quins eren els seus valors. Igual sí que feia falta fer l’exercici.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *