BITÀCOLA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 4

18 de Febrer de 2018

Ushuaia, Terra del Foc 54°48′26″S 68°18′16″O

Homeward Bound es prepara per partir. El vaixell deixarà el port d’Ushuaia cap a les 18. L’espera és esgotadora. L’ambient és estrany. Hi ha qui té por, qui té emoció, nervis, il·lusió… I hi ha els qui ho tenen tot.

Jo, no tinc clar el que sent. És una mica rar que per fi hagi arribat el dia. No deix d’estrènyer-me els polzes i d’atrapar els artells d’una mà amb els de l’altra mà. Igual sí que estic una miqueta nerviosa. Després del desdejuni hem tingut una estona de reunió en el qual ens han explicat una mica com anava a ser la logística per deixar l’hotel i anar al vaixell. Durant aquesta estoneta també hem tingut temps per compartir amb la resta del grup com ens sentim. Supòs que així unes poques verbalitzaven el que totes estàvem sentint. Adriana s’ha aixecat i ha explicat com la seva companya d’habitació s’ha despertat a mitjanit cridant desconsolada perquè s’havia oblidat la seva maleta especial. No sabia què hi havia en la seva maleta, ni que la convertia en un objecte tan especial, però, pel que sembla, portava tenint aquest somni des que havia començat la seva marxa en Homeward Bound. Jo asseguda a l’altre costat de la sala, vaig contemplar com la meva companya de quart havia aconseguit convertir el meu malson en alguna cosa útil per a tot el grup. Suposava que totes teníem una maleta especial i era important no oblidar-se d’ella. La sala va aplaudir i jo no vaig poder per menys que aixecar-me i dir: Per cert, la de la maleta era jo.

Ja havíem baixat les maletes i comencem a saturar el wifi de l’hotel cridant a casa. Abans de muntar-nos en el bus al vaixell, teníem a veure com ficaven la nostra maleta en el camió. Així s’asseguraven que totes arribaven. La meva, en ser especial, va entrar l’última en el camió igual que jo en l’autobús.

Arribem al vaixell a les 16. Tot va passar molt ràpidament, passaports, habitacions, armilles salvavides, xafarranxo d’abandó… Després del caos ens van donar una copa de xampany. Jo que normalment tinc gustos més austers, crec que no vaig saber apreciar-ho. Em venia de gust veure sortir el vaixell del port a través del canal. Hi havia una mica de boira i amb prou feines podíem veure 100-200 metres. Així i tot, vaig pujar a la coberta sobre el pont amb Paola i Adriana.

– Sabeu que aquesta és probablement la copa de xampany més cara de les nostres vides.

– Calla vella!

– Per nosaltres- van riure.

Aproximadament cap a les 3 de la matinada sortiríem a mar obert i ens enfrontaríem amb el temut estret de Drake. La doctora Delia, una veneçolana de pèl rapat, mico blau i ulleres roses, va aparèixer en el menjador amb una bossa de plàstic plena de pastilles per al mareig.

-Aquí les pastilles per al mareig, us preneu una ara i un altre matí a les vuit del matí. Si us fa venir son us aneu a dormir i tan a gust.

Es va obrir la veda. Cadascuna de nosaltres estava disposada a explicar-li la nostra casuística i el nostre particular remei per al mareig.

-M’és igual si esteu prenent pastilles, pegats o el que vulgueu. Us preneu les meves també.

-Però..

-Et prens una ara i un altre matí al matí.

Em va semblar beníssim. Em vaig prendre la pastilla i em vaig anar a dormir. Ja havia gaudit suficients emocions per un dia.

 

*El dia 17 no va passar res molt emocionant.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *