BITÀCOLA EXPEDICIÓ ANTÀRTICA HOMEWARD BOUND 2018· DIA 8

22 Febrer  2018

The Great Wall 62°12’35.40″ S -58°57’26.39″ O

Bon dia, opòssums! El desdejuni estarà servit en cinc minuts. Després tindreu temps per preparar-vos per visitar la base xinesa: La Gran Muralla.
Només vaig desdejunar fruita. Tenia la sensació que estava menjant més del que el meu cos cremava.

La visita a la Gran Muralla semblava un assumpte bastant sensible. Abans de baixar ens van donar un croquis que especificava les zones en les quals estàvem autoritzades per transitar. La veritat és que hagués bastat amb dir-nos, no us mogueu de la plaça! Allí les 80 intentàvem, sense molt èxit, fer-nos fotos amb el gong, els dos dracs sense que sortís ningú més a la foto. Encara així va ser divertit. Mentre nosaltres ens entreteníem, tres senyors vestits amb micos blaus ens vigilaven impertèrrits. Tanta seguretat es devia a la visita d’algú molt secret a qui vam veure arribar amb avió però a qui òbviament no tenim ni idea de qui era.


Vam tenir una mica de temps lliure abans del sopar. Però, Fabian i Marshall ens van cridar per preparar el grup de gènere. La reunió va estar ben i va servir per organitzar el World Cafè de l’endemà, però no vaig tenir temps per preparar el meu Simposi en el Mar. Estava una mica nerviosa. El dia d’abans ho havia passat regulinchis en una de les sessions de la tarda. Estava una mica saturada i frustrada per no aconseguir intervenir en les conversacions al ritme que m’agradaria. A més, m’havia posat la llosa que volia ser graciosa en anglès i em feia por no ser-ho. Vaig plorar una miqueta el meu empipament amb Charlene i Melissa i vaig decidir que si no ho era no passava gens, però que havia d’intentar-ho. Vaig convertir la meva feblesa en un gag i quan em vaig adonar s’estaven rient. D’alguna manera jo també vaig somriure per dins.


A meitat de la sessió de la tarda Greg baix del pont. No solia baixar durant les sessions de treball. Era evident que alguna cosa passava. Però, no ens imaginàvem què era. Segons-més tard va assenyalar la finestra, no va fer falta explicar res més. Trossos de gel de la grandària d’un poliesportiu passaven un darrere d’un altre al costat del vaixell.


Era tan bonic que dolia. L’amfitriona de la sessió de la tarda ni tan sols va intentar recuperar la nostra atenció. Ens va deixar gaudir d’aquell moment. De la immensitat del gel esgarrapant les nostres retines. Els elaborats discursos del Simposi en el Mar, es convertien en el balboteig d’un nen de tres anys Halaaaaooooomiraaaaa.
Per fi es feia realitat. Havíem arribat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *